RESUMO
La crisis sanitaria global que es la COVID-19 arroja al pensamiento hacia lugares incómodos. En el presente manuscrito sugiero que la filosofía pospandémica, de ahora en adelante, no puede ni podrá desentenderse del fenómeno de lo viviente, específicamente del viviente animal no humano. Precisamente, producto de la indiferencia de la cuestión animal, la filosofía ha creído por pretérita la tesis cartesiana del animal-máquina. Muy por el contrario, en este texto propongo que dicha comprensión del animal no tiene nada de arcaica, y que, provocada por el contexto pandémico, podría dar a lugar a lo que tentativamente es posible denominar "cartesianismo distópico". Ante esta consumación, cuya cristalización es el devenir (total) máquina del animal no humano, una bioética animal podría servir como vía para contravenir el cartesianismo distópico
The global health crisis that is the COVID-19 throws the thinking into uncomfortable places. In the present manuscript I suggest that post-pandemic philosophy, from now on, cannot and will not ignore the phenomenon of the living, specifically the living non-human animal. Precisely, as a result of the indifference of the animal question, philosophy has believed in the past the Cartesian thesis of the animal-machine. On the contrary, in this text we propose that such understanding of the animal is not archaic at all, and that, triggered by the pandemic context, could give rise to what can tentatively be called "dystopian Cartesianism". In front of this consummation, whose crystallization is the (total) machine becoming of the non-human animal, an animal bioethics could serve as a way to contravene the dystopian Cartesianism
La crisi sanitària global que és la COVID-19 llança el pensament cap a llocs incòmodes. En el present manuscrit suggereixo que la filosofia postpandèmica, d'ara endavant, no es pot ni es podrà desentendre del fenòmen del que és viu, específicament del vivent animal no humà. Precisament, producte de la indiferència de la qüestió animal, la filosofia ha cregut per pretèrita la tesi cartesiana de l'animal-màquina. Molt al contrari, en aquest text proposo que aquesta comprensió de l'animal no té res d'arcaica, I que, provocada pel context pandèmic, podria donar a lloc al que temptativament és possible anomenar "cartesianisme distòpic". Davant d'aquesta consumació, la cristal·lització del qual és l'esdevenir (total) màquina de l'animal no humà, una bioètica animal podria servir com a via per contravenir el cartesianisme distòpic
